Una vaga diferent de les que es fan ara, una vaga salvatge que va durar noranta-sis dies i va costar bastants detinguts i molts acomiadaments. La vaga va ser molt dura, però estava ben organitzada, de tal manera que es va crear una caixa de resistència a partir de les donacions de milers de persones que donaven suport als vaguistes. Els treballadors que vivien al Poble Sec, per exemple, s’encarregaven de recaptar fons al propi barri. Aquella vaga que vam perdre va ser una lliçó de vida, i les trenta-una nits passades al Grec aquell estiu del 76 van esdevenir la llavor que em va fer estimar per sempre més el teatre i que probablement em va dur, anys després, a ser guionista. Però continuo enamorat del teatre i desitjant que tant de bo recuperem un dia aquell esperit de lluita i de transformació.