Curiosament, la bandera de Ceuta continua essent avui la bandera de Lisboa i encara ara la ciutat celebra la seua festa gran el 2 de setembre, aniversari del dia que un comte portuguès en va prendre possessió. És part d’Espanya, però per embarcar cap a la península has d’ensenyar la documentació –de manera que en realitat és una “frontera” encoberta. I Espanya respon que no, que Ceuta és tan espanyola com Madrid, perquè allò que compta, diuen, és la voluntat dels ceutins. Però a mi em sembla que en l’incident actual, més que no pas la qüestió de la immigració, allò que en realitat espanta el nacionalisme espanyol i explica la histèria d’aquestes darreres hores és la impotència davant la realitat. Perquè Ceuta demostra –amb una claredat indiscutible– que la sobirania no és una essència metafísica, perenne, sinó un acord precari entre veïns, sostingut per la geografia, pels diners i per la conveniència de tercers.